Programa del Mirador Photo Garrigàs 2016

Divendres 22 de juliol de 2016

20:00 h Benvinguda i inauguració de les exposicions:
“Una altra manera de captar el Món (1979-2013)”, de Miquel Ruiz Avilés
i “Polvorins”, de Carles Palacio
(Centre Cívic, Sala 2) Exposició oberta des del dimarts dia 19 de juliol al dilluns dia 31 de juliol de les 19 a les 20:30h

20:30 h Masterclass inaugural: Samuel Aranda i seguidament, taula rodona amb Samuel Aranda i Carles Palacio, conduïda per Jordi Bosch
(Centre Cívic Sala 1)

Dissabte 23 de juliol de 2016

17:00 h Taller d’instagram: tècniques i aplicacions: Jordi Gamell, @narj

18:45 h Projecció del documental “La caja de cerillas” de David Airob

19:45 h Masterclass sobre fotoperiodisme: David Airob
(Centre Cívic Sala 1)

21:30 h Sopar Popular a l’aire lliure a la pista poliesportiva

22:30 h Projecció de treballs presentats, amb acompanyament de música i copes.

Diumenge 24 de juliol de 2016

11:00 h Activitat fotogràfica: espectacle de carrer amb la companyia “La bèstia peluda”. Inici a la Plaça de l’Ajuntament.

12:30 h Entrega de fotografies i aperitiu
(Centre Cívic)

13:30 h Projecció de fotografies, entrega de premis i cloenda
(Centre Cívic)

Mirador Photo: què, quan i on?

Ja gairebé tenim a sobre la nostra cita anual per als amics de la fotografia. Divendres 28, a les 9 del vespre, el documental “La sal de la tierra” amb col·loqui posterior. I dissabte 29, a partir de les 4 de la tarda, inaugurem l’exposició, la taula rodona sobre Instagram, les master-class de Marcelo Caballero i de David Ruano, i la vetllada de projeccions.

Atenció, perquè aquest any totes les activitats estaran concentrades en un sol lloc, al Centre Cívic (Carrer Gran, 26).  Això ens permetrà disposar d’espai suficient per a totes les activitats a l’aire lliure, al costat de la piscina, i també espai cobert per a les master-class i en cas de pluja…

Us afegim el mapa per acceder-hi. Perdre’s no és excusa per no venir! Us hi esperem.

Mirador Photo 2.0: el poder de les xarxes.

El nostre espai de trobada dels amics i amants de la fotografia arriba aquest 2015 a la seva tercera edició. Estem molt contents de la vostra assistència i de la vostra participació els anys anteriors, però ara hem de ser cada cop més gent!

Volem que aquest espai de trobada que és el Mirador Photo prengui dues direccions:

la primera, la més important, la trobada a Garrigàs dels dies 28 i 29 d’agost. Sabem que hi sereu tots, a veure i comentar el documental de Sebastiao Salgado, a debatre sobre el món d’Instagram, i a seguir les master class de Marcelo Caballero i de David Ruano, però volem que ens ajudeu a fer ben viva la trobada aportant el vostre treball. Que ens mostreu les vostres fotografies, perquè és la millor manera d’enriquir la trobada.

Us recordem les condicions:

Condicions de projecció:

– La projecció serà en format de pantalla 16:9, en format de “mov”, “avi” o “mpg4”.
– La durada màxima del passi és de 3 minuts, mínim a criteri.
– Cal que cada projecció porti títol al començament i crèdits de l’autor al final.
– En l’aspecte de drets d’imatge i músiques, cada autor és responsable de la selecció presentada.
– Previament hi haurà una selecció, que cuidarà el nivell de qualitat de les projeccions. L’organització es reserva el dret d’admissió dels muntatges i criteris de passi i altres canvis que puguin sorgir.
– La data màxima d’entrega de treballs és el dia 27 d’agost. Ens ho podeu fer arribar via Wetransfer, Dropbox o similar al correu de miradorfotogarrigas@gmail.com

i la segona manera de participar és que ens seguiu a les xarxes socials i ens deixeu les vostres opinions, els vostres consells, les vostres reflexions. Ho podeu fer a Facebook, a Twitter i a Instagram. Us hi esperem!

Instagram a debat

Instagram segueix creixent i reforçant la seva posició com a xarxa social fotogràfica de referència. Des que l’aplicació és al carrer, l’octubre del 2010, ja té 300 milions d’usuaris registrats actius, que comparteixen un promig de 70 milions de fotos i vídeos cada dia. Això ha portat que, allò que va neixer com un somni de dos joves, Kevin Systrom i Mike Krieger, de fer una aplicació mòbil gratuïta per compartir imatges, hagi esdevingut un enorme negoci valorat en més de 35 mil milions de dòlars.

I la seva popularitat és imparable: només per posar un exemple, recentment la NASA ha difós la primera imatge de la superfície de Plutó a través de la xarxa social Instagram. L’exclusiva fotografia del planeta ha estat penjada al compte d’Instagram de la NASA, amb 4,2 milions de segidors en tot el món, una hora abans de ser publicada al web oficial de l’agència espacial nortamericana.

Al mateix temps, al voltant d’Instagram han sorgit milers d’aplicacions complementaries: des de mapes per geolocalitzar les fotografies a aplicacions que permeten aplicar infinitat de filtres a les imatges; des de sistemes que proporcionen estadístiques d’ús a dispositius per imprimir i enviar les imatges.

Però com tot negoci, també genera els seus dubtes: la seva política de privacitat, els comptes falsos, la compra-venda de seguidors, la inminent arribada de publicitat o fins i tot els usuaris que es queixen de la rigidesa dels seus filtres de censura i l’excés de conservadurisme.

Des del Mirador Photo hem cregut oportú parlar de tot això i de més. Per això hem programat una taula rodona sobre “L’actualitat del moment Instagram” just després de la inauguració de l’exposició que ens presentaran una desena d’Instagrammers de referència. Serà el dissabte 29 d’agost, a les 4 de la tarda, al centre social Tramuntana de Garrigàs, i serà conduïda per en Jordi Gamell, @narj a Instagram.

David Ruano, el fotògraf del teatre català

Romàntic Li enveja a Ros Ribas, el degà de les fotos d’escena, l’època que va viure, els romàntics anys 70 i 80. Defensa l’artesania en el teatre i la passió per la feina. Té grans idees al cap, només falta que li donin ales.

Els grans teatres catalans i madrilenys, les millors companyies i les grans productores sempre encarreguen les fotografies d’escena a David Ruano (Girona, 1976). Els cartells del Nacional, del Romea o de les T de Teatre són seus, per exemple. És un home d’acció, treballador, apassionat. Als 15 anys ja es dedicava a la il·lustració. Als vint-i-pocs, la revista Escena li va demanar que fes fotos de Fira Tàrrega, i des de llavors no ha deixat la càmera. Té un arxiu espectacular.

Dius que has fet mil espectacles en deu anys?!
El ritme és brutal. Fotografiem entre 80 i 90 espectacles a l’any.

Ja hi ha tanta producció teatral?
Treballem entre Barcelona i Madrid, sobretot. I en alguna producció de fora.

Sou l’únic estudi especialitzat en fotografia d’escena. Els vostres cartells de teatre han sigut una petita revolució.
Suposo que sí, però ha sigut molt inconscient. Potser pel fet de venir de belles arts, em va venir de gust compondre, pensar la imatge més enllà de fer fotos d’assajos, sobretot des que vaig començar a treballar amb en Paco Amate. Ara tots els cartells de teatre estan una mica pensats, per senzills que siguin. Quan vam començar podies veure autèntiques solucions, no eren ni propostes.

Com heu aconseguit ser un referent?
Al client l’hi posem fàcil: hi posem moltes ganes. Fem nostres els projectes, pugem al vaixell, ens en sentim part. Ens entreguem molt. Tenim ànsia per treballar.

Com és una sessió?
La gent es pensa que està tot molt pensat, i és infinitament més espontani del que sembla. No hi ha ni tant attrezzo ni tant Photoshop. Hi ha una estètica nostra.

Quantes hores pot durar una sessió?
Al teatre no donen gaire importància a la imatge, i hem de fer amb tres horetes. En la música, com que sol ser el projecte vital d’una persona, hi dediquen el dia sencer. El teatre s’ha tornat més higiènic, tot s’ha seccionat, un actor fa moltes produccions a l’any, i la imatge és una factura més que han de pagar. Ara, entre que no hi ha tants recursos i amb la fama que tenim que l’armem molt, hi ha més reticències. Les dones de fer feines del TNC no ens volen ni veure! Normalment el productor ens frena.

Què necessiteu? Més temps i diners?
No. Volem il·lusió. Ara és mala època per a la bogeria, la creativitat i el risc. Tot s’ha d’assegurar i justificar, tot ha d’estar explicat, i així no es pot sorprendre.

Llegeixes molt teatre per fer les fotos?
No. És impossible. Fa poc hem hagut d’arreglar les càmeres i hem descobert que, en menys de dos anys, hem disparat 250.000 vegades amb cada una. Són 500.000 clics. Si tiréssim de dilluns a divendres, surt a mil fotos al dia. Imagina’t! Nosaltres tenim un animal darrere nostre que és la realitat. Treballem molt, molt, molt. I podem imaginar grans històries, però la realitat s’imposa.

Què t’inspira per plantejar les sessions?
A l’estudi hi ha més llibres de pintura que de fotografia, perquè la foto s’entén tradicionalment com un testimoni de la realitat i, en canvi, la pintura té la llibertat de no estar lligada al fet documental, no té temps. Nosaltres, en un cartell, creem una història i li traiem el temps, l’espai i el lloc, com si fos una pintura.

Després hi ha moltes hores de retocs?
No. El secret és que elaborem molt la foto original. Si cal, lloguem un vaixell per fotografiar Barcelona al capvespre, com vam fer amb la publicitat dels Mundials de natació del 2013. És molt difícil donar segell a una foto amb Photoshop.

S’ha abusat del Photoshop?
No crec que sigui una qüestió ètica o moral. Faig servir el Photoshop fins que crec que em deixa d’ajudar i em perjudica. Sí que em sembla que se n’ha abusat, però no hi estic en contra. El Photoshop no crea una bona foto, com a màxim la poleix. I cada vegada es fa servir menys.

Treballes amb grans artistes. ¿Hi ha divos i dives teatrals o és un mite?
Al teatre, a diferència del cinema i la moda, l’actor conegut per collons és un currante . La sort de treballar amb divos del teatre és que no hi ha trampa: pots ser més o menys estúpid, però has d’haver pencat molt. I un pencaire sap moltes coses. Al teatre, un divo no té menys de 50 anys, o sigui que en porta 30 treballant. Segur que s’ha fotut hòsties. Jo, els caràcters especials els agraeixo. Una Lizaran, un Mario Gas, un Pasqual, és una generació que té caràcter i l’ensenya. Crec que això s’ha de protegir.

(Fragment d’una entrevista a David Ruano publicada al diari Ara)

ru_1 ru_2 ru_3 ru_4 ru_5 ru_6

La fotografia de carrer de Marcelo Caballero

Diuen que les ciutats parlen. Que parlen a través dels seus edificis, de les seves places, dels seus carrers i de la gent que l’habita. La vida que transcorre als seus carrers és l’ànima de qualsevol ciutat. Heu provat mai de retratar-la? De congelar els seus gestos, el seu moviment, la seva espontaneïtat?
Doncs això és Street Photography.

El col·lectiu de fotògrafs Calle 35 va néixer fa uns anys a Barcelona amb un objectiu clar: reivindicar la fotografia de carrer i convertir-se en un lloc comú per als amants d’aquest gènere fotogràfic. Es tracta d’instantànies aïllades que copsen la vida quotidiana a la ciutat amb un alt component estètic en la composició i el tractament de la llum. Per als membres de Calle 35 caçar aquests moments és una autèntica passió.

Un dels seus fundadors és Marcelo Caballero. Nascut a l’Argentina, el 1992 es va graduar a la facultat de periodisme de La Plata. Després de molts viatges per Amèrica del Sud i Àsia treballant per diaris com Clarín o El Día i diverses revistes de viatges,va decidir dedicar-se completament a la fotografia i es va traslladar el 2007 a Catalunya.
Va participar en diferents tallers amb fotògrafs com Rafa Badia, José Manuel Navia o Tino Soriano, i actualment col·labora amb revistes i agències fotogràfiques europees.

Marcelo Caballero viu a Figueres, i escriu sobre fotografia al seu bloc Miradas Cómplices. En trobareu informació al seu web www.marcelocaballero.com

“Per mi, la fotografia de carrer és una passió, un gaudir constant en la quotidianitat de la meva vida. En aquest sentit, podria dir que aquista práctica fotográfica és molt terapéutica per mi. M’ajuda a sentir-me bé.”

“Vaig descobrir la fotografia urbana fa molts anys, sense anomenr-les fotografies urbanes. En deia instants decisius degut a la meva admiració per l’obra d’Henri Cartier Bresson i de tots els fotògrafs humanistes francesos de mitjans del segle XX. Després vaig descobrir Robert Frank i tot es va transformar: vaig deixar de parlar d’instants decisius i em van començar a interessar aquests moments on no passa res, que semblen com suspesos i que tan bé ens mostra Robert Frank en el seu llibre “The Americans”.
En els darrers anys, quan aquesta pràctica fotogràfica es va posar de moda novament, vaig començar a anomenar-la fotografia de carrer o, en el seu anglicisme, street photography de la mà de Joel Mayerowitz, Garry Winogrand o Lee Friedlander.”

(Fragment d’una entrevista a Marcelo Caballero publicada al web de Basque Street Photography)

mc_1 mc_2 mc_3 mc_4 mc_5

Sebastião Salgado segons Wim Wenders

Us dèiem que el Mirador Photo 2015 tindria novetats, i aquesta és la primera: comencem divendres amb la projecció d’un documental, seguit d’una taula rodona. En aquesta ocasió, el documental serà La sal de la Tierra. Us afegim la crítica que en va fer el diari Ara.

Wenders fotografia Salgado
El cineasta alemany s’endinsa a La sal de la Tierra en l’univers de les imatges de Sebastião Salgado, un viatge amb la complicitat del fill del fotògraf a través de les injustícies de l’home i la bellesa de la natura.

Wim Wenders explica al documental La sal de la Tierra que el primer cop que va veure les impressionants fotografies de Sebastião Salgado de les mines d’or de Serra Pelada va pensar que l’autor, que no coneixia, havia de ser “un gran fotògraf i un aventurer”. Wenders té des de llavors penjada al seu despatx una foto que va fer Salgado d’una dona tuareg amb una mirada intensa que traspua el dolor de la guerra, l’exili, la fam i la pèrdua. “Em va commoure profundament -confessa Wenders al documental- i encara em fa plorar. La veig cada dia, perquè la tinc penjada al meu despatx”.

L’anècdota, a més de pintar un Wenders més aviat ploramiques, serveix per marcar els dos eixos en què es mou La sal de la Tierra : el del fotògraf intrèpid que s’aventura en els confins del món a la recerca d’una fotografia capaç de remoure consciències, i el de l’artista compassiu que captura la humanitat de les persones que retrata. “A Salgado li preocupa la gent. I per a mi això és important, perquè la gent és la sal de la Terra”, resumeix Wenders al film.

Fascinat pel compromís i la determinació de Salgado, Wenders s’entrega a La sal de la Tierra a l’aventura de fotografiar el fotògraf i penetrar en el seu misteri creatiu. De seguida s’adona que fer un documental sobre un fotògraf no és el mateix que fer-ho sobre Pina Bausch. “No es queda davant la càmera sent ell mateix, sinó que reacciona i dispara la seva pròpia càmera. Potser ara tindré l’honor d’aparèixer en alguna de les seves fotografies”, comenta el director. Wenders va trobar l’aliat perfecte per retratar Salgado: el fill del fotògraf, Juliano Salgado, que havia enregistrat centenars d’hores dels últims viatges del seu pare. “Jo volia acompanyar el Sebastião almenys en dos viatges, però em vaig posar malalt i vaig decidir centrar-me en el seu treball fotogràfic i en les diverses entrevistes que li vam fer a París”, confessa el director.

El recorregut per la vida de Salgado, doncs, alterna escenes dels seus viatges pel món i instantànies comentades pel fotògraf. La narració de Wenders marca un itinerari que passeja per la infància en un poblet de la regió de Minas Gerais, l’exili europeu, l’agosarada decisió d’abandonar una feina estable per dedicar-se a la fotografia, l’emocionat retorn al Brasil i els diferents projectes sobre regions assotades per la tragèdia i la mort, treballadors en condicions penoses d’arreu del món, etc.

La part final es concentra en la tornada al ranxo familiar dels Salgado i el seu projecte de recuperar una regió desforestada. “No podíem obviar el seu compromís amb l’ecologia -diu Wenders-. Sempre vaig saber que una de les històries que explicaríem seria la del programa de reforestació que han engegat al Brasil amb resultats pràcticament miraculosos. Després de totes les desgràcies que ha viscut i la depressió en què va sumir-se després de tornar de Ruanda, aquest projecte ha representat gairebé un final feliç. I no només ha dedicat a la natura el seu últim gran treball, Gènesi, sinó que també es podria dir que la natura li ha permès no perdre la fe en la humanitat”.

Juliano Salgado, fill del fotògraf i codirector de La sal de la tierra, ha acompanyat el seu pare en la recerca dels paradisos verges de Gènesi. Després d’una adolescència en què les relacions amb el pare (“aquell heroi distant”, diu) no van ser fàcils, el fill va estudiar cinema a Londres i va començar a seguir els passos de Salgado fent reportatges a l’Afganistan o l’antiga Iugoslàvia. “Amb Gènesi va sorgir un diàleg entre el meu pare i jo. El nostre primer viatge va ser al cor de l’Amazònia per conèixer la tribu dels zo’e, que encara viuen en l’era paleolítica -explica Salgado fill-. Després vam anar a Papua Nova Guinea per estar amb la tribu dels yali i a continuació a Wrangel, una illa del cercle polar àrtic habitada per óssos i morses. Durant aquests viatges, el meu pare i jo vam parlar de coses de les quals no havíem parlat mai. Quan el pare va veure els primers muntatges que havia fet amb les imatges es va emocionar fins a plorar”.

Va ser aleshores quan Salgado va comprendre la finalitat del material que havia estat gravant fins a aquell moment. “La pel·lícula havia de sorgir de la història del meu pare, dels seus 40 anys com a testimoni d’esdeveniments terribles -diu Salgado-. Explorant la seva història arribem a les preguntes: ¿Què fa canviar un home? ¿Què va canviar Sebastião Salgado?”. El problema és que el fill se sentia massa implicat en el treball del pare per relatar la història. I aquí entra en escena Wenders, “la persona ideal” per donar forma a la història d’un home fart del patiment que havia fotografiat: “Després de treballar tants anys en camps de refugiats, he vist tanta mort que jo mateix em vaig sentir morir”, va arribar a dir Sebastião Salgado.

El programa del Mirador Photo 2015!!!!

Divendres, 28 d’agost de 2015, al centre social Tramuntana de Garrigàs

21:00
Projecció del documental “La sal de la Tierra” de Wim Wenders, sobre l’univers del fotògraf Sebastiao Salgado.
En acabar, taula rodona amb la participació del fotògraf Pepe Encinas, el periodista Enric Matarrodona i el llibreter i activista cultural Guillem Terribas.

…..

Dissabte, 29 d’agost de 2015, al centre social Tramuntana de Garrigàs

16:00
Inauguració de l’exposició de fotografia d’Instagram. A continuació, taula rodona sobre l’actualitat del moment Instagram, conducida per Jordi Gamell @narj

En acabar, al mateix Centre Social, trobada amb professionals de diferents especialitats fotogràfiques, en format master class i espai d’interacció entre ponents i assistents:

18:00
Primera ponència a càrrec de Marcelo Caballero, fotògraf freelance especialitzat en fotos de carrer (street photography)

19:30
Segona ponència a càrrec de David Ruano, fotògraf especialitzat en fotos de retrat, especialment dedicat al món del teatre, la música i la publicitat.

21:00
Sopar

22:30
Projecció de les presentacions dels fotògrafs participants, que presentin els seus treballs seguint les condicions següents:

Condicions de projecció:
– La projecció serà en format de pantalla 16:9, en format de “mov”, “avi” o “mpg4”.

– La durada màxima del passi és de 3 a 5 minuts, mínim a criteri.
– Cal que cada projecció porti títol al començament i crèdits de l’autor al final.
– En l’aspecte de drets d’imatge i músiques, cada autor és responsable de la selecció presentada.
– Previament hi haurà una selecció, que cuidarà el nivell de qualitat de les projeccions. L’organització es reserva el dret d’admissió dels muntatges i criteris de passi i altres canvis que puguin sorgir.
– La data màxima d’entrega de treballs és el dia 27 d’agost. Ens ho podeu fer arribar via Wetransfer, Drobox o similar al correu de miradorfotogarrigas@gmail.com

Esteu a punt pel tercer Mirador Photo?

Molt aviat tancarem el programa i us informarem de la tercera edició del Mirador Photo Garrigàs. Hi ha força novetats!!! De moment, dues coses:

La Data
Aquest any, el Mirador Photo 2015 serà el darrer cap de setmana d’agost: el 29 d’agost. I diem cap de setmana perquè estem treballant per fer un Mirador Photo amb activitats per dos dies: divendres 28 i dissabte 29. Estigueu atents perquè molt aviat us explicarem aquestes activitats.

La convocatòria
La raó de ser de la nostra trobada és “ser un punt de trobada on professionals, artistes o aficionats a la fotografia puguin compartir el seu treball, els seus projectes, les seves idees, les seves aficions i les seves il·lusions.”
Per això, com cada any, us convoquem a preparar les vostres presentacions:

Condicions de projecció:
– La projecció serà en format de pantalla 16:9, en format de “mov”, “avi” o “mpg4”.

– La durada màxima del passi és de 3 minuts, mínim a criteri.
– Cal que cada projecció porti títol al començament i crèdits de l’autor al final.
– En l’aspecte de drets d’imatge i músiques, cada autor és responsable de la selecció presentada.
– Previament hi haurà una selecció, que cuidarà el nivell de qualitat de les projeccions. L’organització es reserva el dret d’admissió dels muntatges i criteris de passi i altres canvis que puguin sorgir.
– La data màxima d’entrega de treballs és el dia 27 d’agost. Ens ho podeu fer arribar via Wetransfer, Dropbox o similar al correu de miradorfotogarrigas@gmail.com